Gettysburg, després de la batalla

Fa 147 anys Abraham Lincoln va pronunciar a Gettysburg un discurs amb motiu de la dedicació del cementiri on eren enterrats els morts de la batalla lliurada mesos abans que va ser , i és encara, la més sagnant de la història dels Estats Units. 


Tanmateix, el record de Gettysburg s'associa amb unes paraules que han expressat des de llavors l'essència de la democràcia.

Fa vuitanta-set anys els nostres pares van fundar en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada en la creença que tots els homes són creats iguals.

Ara, ens trobem compromesos en una gran guerra civil que ha de provar si aquesta nació, o qualsevol nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar. Ens trobem en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per dedicar una part d’aquest camp com a lloc per al darrer repòs d’aquells qui aquí van donar les seves vides per tal que la nació pogués viure. És alhora just i adequat que ho fem així. 

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem beneir aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que van lluitar aquí, l’han consagrada molt per damunt del nostre migrat poder d’afegir-hi o llevar-hi res. El món no hi pararà gaire esment, no recordarà molt de temps el que diguem aquí, però mai no podrà oblidar el que ells hi van fer. Ens correspon a nosaltres, els vius, consagrar-nos aquí al treball inacabat que aquells qui aquí combateren han avançat tant i tan noblement. Ens correspon a nosaltres consagrar-nos aquí a la gran tasca que resta davant nostre, aquesta per a la qual prenem d’aquests morts honorables una devoció augmentada envers la causa per a la qual ells van donar la darrera i completa mesura de devoció, aquesta per a la qual decidim aquí resoltament que aquests morts no hauran mort debades, que aquesta nació, amb l’ajut de Déu, renaixerà en la llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble, no despareixerà de la terra.

Carta a Roger C. Weightman

[Aquesta setmana farà anys de la darrera carta de Thomas Jefferson; va escriure-la greument malalt  deu dies abans de morir, el 4 de juliol de 1826, dia de la Independència dels Estats Units]

Respectable senyor,

L’amable invitació que he rebut de vós, de part dels ciutadans de Washington, per ser amb ells a la celebració del cinquantè aniversari de la Independència americana com un dels signataris encara viu d’un instrument que hem fet fecund -i motiu de fe per al món-, és d’allò més afalagadora i l’enalteix, a més, l’honorable companyia que em proposeu per confortar-me en aquest viatge.

El patiment de la malaltia em priva assenyadament de participar en persona a la commemoració d’aquella data. Però cal que m’hi avingui, atès que aquesta no es troba entre les circumstàncies que ens és donat de controlar. De fet, m’hauria de trobar amb especial delit i felicitant-nos plegats amb la petita colla, els que queden de l’host de valents que se’ns van unir aquell dia en l’elecció vinculant i incerta que vam fer per al nostre país, entre la submissió i l’espasa; i fruir i trobar conhort amb ells en el fet que els nostres conciutadans, després de mig segle d’experiència i prosperitat, segueixen aprovant la tria que vam fer. Aquest pot ser per al món, com jo crec que serà (per a alguns abans, per a d’altres més tard, però finalment per a tothom), el senyal perquè els homes s’alcin per trencar les cadenes amb les quals es lliguen a la ignorància embrutidora i a la superstició, i per assumir les benediccions i la seguretat de l’autogovern.

D’aquesta forma hem restaurat el dret al lliure exercici de la raó sense restriccions i la llibertat d’opinió. Tots els ulls són oberts, o s’estan obrint, per observar els drets de l’home. La difusió general de la llum del coneixement ja ha deixat clara a l’albir de cadascú la veritat constatable: que la humanitat no ha nascut amb selles a les seves espatlles, ni que uns pocs enriquits i superbs, s’hi hagin de muntar legítimament, per la gràcia de Déu. Aquest és motiu d’esperança per a d’altres. Pel que fa a nosaltres, fem que la celebració anual d’aquest dia ens retorni la collita d’aquests drets i una insubornable devoció envers ells.

Us prego que em permeteu expressar el plaer amb el que m’hauria trobat amb els meus antics veïns de Washington i dels seus voltants, amb els quals vaig passar tants anys de joiosa convivència; una convivència en que tant de relleu va tenir l’exercici angoixant de responsabilitats públiques i que va marcar tan pregonament els meus afectes que mai no els he oblidat. Amb el lament que la manca de salut em negui poder acceptar de grat, si us plau, rebeu vós, i aquells per als quals escriviu, la certesa del meu més alt respecte i la més sincera amistat.

Thomas Jefferson
Monticello, 24 de Juny de 1.826

Jo mateix